dissabte, 15 de desembre del 2018

LA CASA JUEVA

Aquest edifici és un dels més originals de la ciutat, el veureu al núm. 20 del carrer de Castelló, fora de l’abast de les rutes dels turistes gregaris, que només es dediquen a desgastar paviments per les places de l’Ajuntament, del Mercat, de la Reina, del carrer de Sant Vicent... i acaben fent-se una foto a la porta del Palau de Dosaigües, a ser possible desgastant també el seu delicat alabastre.

El seu autor, Joan Francesc Guardiola Martínez (Sueca 1895 - Alzi ra, 1962), es va instal·lar a Barcelona juntament amb la seua família el 1917 per a cursar els seus estudis, que acabà el 1922, any en què va obtindre un Premi Extraordinari pel seu projecte per a l'estació de metro de la Plaça de Catalunya.

Fou un arquitecte prolífic, durant la seua dilatada carrera va edificar gran nombre d'habitatges, magatzems, fàbriques, cinemes i teatres, alguns dels quals destaquen perquè en ells va conrear tendències molt particulars dins l'òrbita de l'art decó, amb una imaginació efusiva i sense límits, on posava al mateix nivell, i usava indistintament en la composició, columnes amb capitells egipcis, finestres ogivals o rematades exòtiques amb forma de pagoda. Aquest és el cas de l’edifici que va construir per al seu germà Ferran el 1929 a Barcelona, a la cantonada Muntaner, 54 / Consell de Cent, que ara és conegut com a Casa de Ferran Guardiola o Casa  Xinesa; també són molt imaginatives la façana de l'Ateneo Sueco del Socorro, del 1926, a Sueca, la seua ciutat nadiua, i el d’aquesta Casa Jueva, del 1930.

Va ser activista polític, militant socialista, regidor i fins i tot alcalde de Sueca per un breu període de temps. Finalitzada la Guerra Civil, es va instal·lar a Alzira, on va exercir d'arquitecte municipal, i col·laborà amb l'empresa constructora familiar fins a la seua mort l’any 1962. La seua obra de postguerra va evolucionar i remet a l'expressionisme racionalista.

La Casa Jueva va ser construïda en una parcel·la de l'eixample, els seus habitatges tenen doble orientació, al carrer i al pati interior d’illa. No disposem d’informació del seu interior, però podrem contemplar la decoració exterior de la façana i, amb una mica de sort, del vestíbul.

Sobre la porta, en el centre d’un frontó, hi ha marcat un estel de David -símbol que li ha propiciat el nom de casa jueva- és de color blau fosc sobre una mena de tela onejada de color ocre, amb les inicials del propietari al seu interior.

El basament està compost per dues plantes, que en origen quedaven enquadrades per dues impressionants columnes neo-egípcies de doble altura, amb imaginatius capitells de volutes laterals que recorden palmeres, decorades en groc, blau, verd i rosa, però en algun moment tota la planta baixa va ser transformada i desfigurada, amb formes rectes; la fúria "modernitzadora" rematà la destrossa amb un recobriment de pintura blanca, i així es manté.

El cos de la façana està format per dos pisos on destaquen la composició de les balconades i la disposició i el ritme dels miradors centrals de fusta. La composició d'aquesta part és menys volumètrica i més prolífica en l'ús del color, amb franges horitzontals alternes en les pilastres i franges en ziga-zaga sobre les llindes.

La rematada de l’edifici es caracteritza per l'ús de línies en ziga-zaga en les pilastres centrals, la qual cosa dóna major moviment al conjunt. En aquesta part central, les tres finestres de l'última planta estan rematades per una mena d’arcs conopials que tenen l’interior amb formes calades que recorden elements àrabs o indis. Dissortadament, i de la mateixa manera que va passar amb la part inferior, aquesta part superior ha patit importants canvis en la seua composició, perquè en algun moment van desaparèixer els pinacles amb decoració de tipus tailandés que culminaven els pilars centrals de la finca i eren semblants als de la Casa Xinesa de Barcelona.



dilluns, 24 de setembre del 2018

LA SEDERIA VALENCIANA I EL BARRI DE VELLUTERS



La sederia valenciana

La sederia ja havia tingut antecedents a la ciutat durant els segles XIV i XV, quan artesans jueus, francesos i genovesos fabricaven velluts i d'altres teixits de gran qualitat, com ara setins, domassos i brocats. Però va ser al segle XVIII quan esdevingué la indústria més important de totes les valencianes, tant pel volum de la producció, com pel nombre de tallers i d'obrers empleats.

La producció de la seda va modificar el paisatge de l'horta, amb moreres plantades a les vores de les sèquies i dels camins, per tal d’alimentar els cucs amb la seua fulla. A l’andana de les barraques i alqueries hi havia canyissos per a la cria dels cucs i l’obtenció dels capolls, era una activitat fonamentalment agrícola, gran part del treball es feia a casa, sobretot el filat i torçut de la seda, pels propis llauradors, perquè estava prohibida la venda directa del capoll. En altres ocasions els llauradors venien les fulles de morera als comerciants, que les distribuïen entre els seus productors i filadors. També hi havia filadors professionals que treballaven per als productors. Tot açò feia que hi hagués variacions en la qualitat del producte acabat, i com la mercaderia es pagava a pes, es cometien fraus que encara baixaven més la qualitat.

La resta de les operacions, el tenyit i el teixit, eren de producció preindustrial,
fetes en fàbriques que podien ser des de petits tallers familiars amb un sol teler fins als que en tenien entre quatre i set, encara que aquests darrers eren molt pocs. Cap a l'últim quart del segle XVIII va haver-hi algunes fàbriques que tenien entre els 148 i els 200, però no estaven concentrats espacialment, eren empreses dirigides per un comerciant que controlava la producció de diversos mestres amb un, dos o pocs més telers cadascú.

Les instal·lacions per a l’activitat eren encara medievals, en el mateix edifici vivia el propietari en el primer pis o el segon -l'anomenat principal- fins i tot també algun dels seus oficials i aprenents, i en l'última planta, la millor il·luminada, estaven els telers. Aquests, moguts manualment, eren de fusta i responien a un model tradicional en el qual, pràcticament, no es va introduir cap innovació tècnica en tot el segle XVIII.

Cal distingir dos tipus diferents de fabricació: els telers d’ample, o d'art major, que feien teles i eren els més importants i nombrosos a la ciutat, que n’arribaren a ser més de 3000 en els millors anys d’activitat, i els d’art menor, o d’estret, que feien cintes, galons, malles, cordons, calces i altres obres, però aquesta producció va ser molt inferior.

Durant el segle XVII el comerç valencià de sedes va adquirir importància; ja el 1686 el rei Carlos II, atorgà al Gremi de Velluters la conversió en Col·legi de l’Art Major de la Seda, i aquesta activitat augmentà sense parar al llarg del segle XVIII, fins al punt de motivar el canvi de l`antic nom de la Llotja de Mercaders pel de Llotja de la Seda, i fer que el 1784 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles afegís als seus ensenyaments els “dibuixos de flors i ornaments aplicats als teixits”. 

Gran part de la producció estava controlada pels comerciants. La seda bruta arribà a ser un producte agrícola més competitiu que no els teixits locals, per açò, tant en temps de permís com de prohibició, legalment o fraudulentament, poc menys de la meitat de la seda en brut o ja torçuda anava a altres centres manufacturers, fins i tot al mercat internacional. La resta, de qualitat inferior, era la dedicada a la indústria autòctona, concentrada majoritàriament a la ciutat de València i també en mans dels comerciants, els quals tenien corresponsals a la ciutat de Cadis, únic port per a comerciar amb Amèrica.

El comerç indià comportava grans riscos, però eren compensats per suculents beneficis, fins i tot malgrat la introducció clandestina en aquells mercats de sedes estrangeres, franceses, xineses i japoneses, de millor qualitat i més barates (els mateixos corresponsals gaditans col·laboraven en aquell tràfic il·legal). Molts mercaders adquirien terres amb els beneficis acumulats per disposar de major seguretat econòmica, malgrat la seua menor rendibilitat immediata. L’enriquiment i l’afany de prestigi social els feia iniciar un procés cap a l'ennobliment, que comportava l'abandó de l'activitat comercial i com a conseqüència, el desviament de capitals, que potser van contribuir al progrés de l'agricultura, però impediren la modernització de les estructures productives de la indústria sedera.

La manufactura sedera tradicional valenciana es beneficià àmpliament de l'obertura de més ports als mercats americans el 1778; va ser quan tingué un gran auge, amb increment de la producció i de les fàbriques, Però la seua expansió va ser una circumstància conjuntural; quan el control dels mercats americans passà a les mans d'Anglaterra, els teixits de seda valencians van perdre el seu quasi únic mercat.

L’esplendorosa sederia valenciana del segle XVIII no culminà en la industrialització al segle XIX, potser a causa del seu antic origen, destinat a un mercat molt limitat i el seu caràcter agrícola, amb una gran producció de seda bruta orientada a l'exportació, que depenia dels mercats europeus, principalment del francés. A més a més, els mercaders-fabricants, que també especulaven amb la seda bruta, es van limitar a mantenir la manufactura tèxtil dispersa, sense fer el pas cap a l'establiment de vertaderes factories. El sistema havia trobat el seu equilibri entre el filat hortolà i el teixit per artesans urbans i feia impossible una revolució industrial, per això no reeixí a adaptar-se a les noves condicions socioeconòmiques.

De forma aïllada, alguns fabricants van fer esforços per la modernització i millora de la qualitat dels productes tèxtils; citarem el més conegut, Joaquim Manuel Fos (1730- 1789), que va treballar com a obrer en diverses fàbriques franceses i angleses, i recorregué, segons va dir quan va fer públics els seus propis mèrits, molts altres països, practicant una forma primitiva d'espionatge industrial. A més d’açò va introduir per primera vegada el cos de vigilants nocturns, o serenos.

Múltiples causes influïren en la crisi valenciana, la pèrdua del mercat colonial a començaments del segle XIX, el desenvolupament de la sericicultura francesa, les deficiències estructurals, la manca de capitals, la falta de modernització i d’iniciatives per a superar la competència de Lyon, potser fins i tot la política lliurecanvista de l’any 1841. Dels 3000 telers de mitjans del segle XVIII, l’any 1850 només en quedaven 1060, i en alguns anys n’havien baixat fins els 600.

La crisi es va agreujar definitivament a partir del 1854 per una epidèmia anomenada de pebrina, que feia morir els cucs sense acabar el seu cicle vital, que si va enfonsar les produccions de tota Europa, pràcticament acabà amb la valenciana; fins i tot les moreres desaparegueren poc a poc del paisatge agrícola de l’horta.

El barri de Velluters

Va ser una àrea extramurs fins a la construcció de la muralla ordenada per Pere el Cerimoniós. L'any 1356, quan aquest espai quedà intramurs conegué un ràpid desenvolupament. A partir del segle XV s'hi instal·laren nombrosos tallers artesans de la seda, que va ser la principal i quasi única activitat del barri.

L'any 1611 s'hi establí un convent de dominics dedicats a ajudar a ben morir els malalts de l’Hospital General; d’aquest convent es conserven algunes dependències i l'església, sota l’advocació de la Mare de Déu del Pilar, que en ocasions també ha donat nom al barri, però la denominació habitual va ser la de Velluters -fabricants de vellut- així eren coneguts tots els artesans de la seda a la ciutat.

Aquesta indústria conformà la fesomia del barri, amb cases d’altes finestres a les andanes perquè tingueren bona il·luminació els telers allí instal·lats. El viatger Antonio Ponz que, com a bon neoclàssic solia pecar de fred, descrivia així la febril activitat i l’alegria dels obradors valencians divuitescos:

“Les manufactures dins de la ciutat estan florents... Tot està ple de dones i homes ocupats en els seus respectius oficis a les portes de les cases, en les finestres, en els patis, i no hi ha racó on no ressonen cants i altres mostres d'alegria en els treballadors”

Els velluters, orgullosos del seu ofici, lluïen aposta alguns fils de seda sobre la roba, tenien un fort esperit de gremi i eren titllats de presumptuosos o “doctes” pels altres menestrals valencians. 

Però a mitjans del segle XIX la crisi de la indústria sedera deixà quasi sense activitat els orgullosos velluters; el 21 de gener del 1856 van protagonitzar l’anomenat Motí de Velluters, una de les primeres reivindicacions del proletariat de la ciutat, amb diversos aldarulls per a protestar pels baixos sous que rebien i demanar-ne l’augment. Només l’amenaça d’intervenció militar féu cedir els obrers. Aquest mateix any, el patrici isabelí Ciril Amorós, mentre exercia interinament el càrrec de governador civil, reeixí a iniciar l'enderrocament de les muralles de la ciutat, amb el pretext de proporcionar treball als molts habitants aturats del barri. Només van quedar en peu les portes de Serrans i de Quart, perquè feien de presons. 

La rellevància que tingué la seda a Valencia durant més de cinc segles només continua present a la indumentària tradicional. Els fallers i falleres encara vesteixen durant la festa de les Falles amb aquest noble teixit, que era la roba de festa dels llauradors de l’Horta.

Molt disminuïda, la producció de seda valenciana continua encara viva, amb alguns obradors que fan els domassos (monocolors, amb el fons brillant i el disseny mat) i els espolins (l’espolí és una llançadora menuda d’ús en telers manuals, que es pot alternar a voluntat per a variar els colors del disseny) aquests dissenys poden ser antics o moderns però fets en telers manuals, com al segle XVIII, si bé amb preus actualitzats (un teler, després d’una jornada de vuit hores produeix uns 25 centímetres de teixit d’un ample de 54).

Però queda ben poc que recorde l’antiga activitat del barri de Velluters, alguns casalots del segle XVIII, certs carrers ortogonals, i poc més. Ara bé, afortunadament encara es conserva un important testimoni de la passada història d’art i esplendor de la indústria sedera de la ciutat, el magnífic casal dels seus agremiats, molt ben restaurat i convertit en museu: el Col·legi de l’Art Major de la Seda.

València forma part del Programa de la Ruta de la Seda de la Organització Mundial de Turisme. Enclavada al kilòmetre 9.090 dels mapes de la ruta.


dimecres, 20 de juny del 2018

BOMBARDEJOS I REFUGIS DE LA GUERRA CIVIL

La insurrecció militar del general Franco l’any 1936 originà una guerra en la qual els alemanys nazis i els italians feixistes hi van col·laborar. Aquesta col·laboració l’aprofitaren per a experimentar els seus sistemes d’atac i l’eficàcia dels seus projectils (que després van utilitzar a la II Guerra Mundial).

Quan València va ser capital de la República, des del Novembre del 1936 a l’Octubre del 1937, el bàndol colpista va intensificar la seua pressió, i la ciutat va ser castigada amb bombardejos que no discriminaven els objectius militars dels civils, malgrat estar situada a la reraguarda va ser agredida regularment per l’aviació i pels vaixells enemics, per tal de sembrar el pànic i desmoralitzar la població civil. Les mortíferes descàrregues van continuar, fins i tot quan no tenien cap sentit, perquè Franco ja havia pràcticament guanyada la guerra.

El primer bombardeig va ser el 13 de gener del 1937 i el darrer el 25 de març del 1939. En total se’n produïren 442, amb 825 morts i 2.831 ferits, més la destrucció de 930 edificis, els quals van ser enderrocats o reparats, i els cràters dels carrers anivellats i asfaltats. Ara queden poques marques visibles de les destrosses, però encara podem veure els forats de la metralla a la part més pròxima al carrer del Periodista Azzati de la façana principal de l’Ajuntament; també van deixar marques a la base de les columnes de la porta de l’església de Sant Andreu, ara de Sant Joan de la Creu, així com cap a la part superior de la motllura de la gran rosassa cegada de Sant Joan del Mercat, coneguda com l’O de Sant Joan, on es pot veure un forat, del qual es va extreure no fa molt de temps, un obús que no esclatà (afortunadament!).

Una Junta de Defensa Passiva es va encarregar de la ubicació i construcció de refugis, d’establir-ne les normes, etc. Es finançava amb una quota mensual de 2 pessetes per cada veí amb família i altra d’empreses i comerços en funció del negoci i del nombre de treballadors. Van ser construïts 43 refugis públics i habilitats un centenar de soterranis amb un cost total de 8,5 milions de pessetes.

Aquesta Junta i la DECA (Defensa Especial contra Aeronaus), van establir un sistema d’alerta: Quan des d’un punt de vigilància es detectava l’arribada de bombarders s’avisava al comandament central d’observació antiaèria, situat sobre el Micalet, que activava la resposta de les bateries antiaèries i feia sonar les 25 sirenes distribuïdes per la ciutat, que alertaven del perill imminent, perquè la població es protegís als refugis. Les sirenes tornaven a sonar quan el perill havia passat. D’aquestes sirenes només se n’ha conservat una, col·locada sobre un edifici del carrer de Martínez Aloy.

Els refugis es van construir a cel obert, fent una excavació no molt fonda en la qual s’efectuava l’obra, que sobresortia del nivell del carrer. Estaven protegits amb capes de ciment armat on hi havia unes cel·les plenes d’arena o algues per a evitar la propagació de l’ona expansiva cap a l’interior. (quan aquesta protecció era més feble es consideraven només refugis contra metralla) Eren de dos tipus, sales quadrangulars reforçades amb pilars, o galeries paral·leles cobertes amb volta; tots tenien bancs per a seure, recolzats a les parets i pilars. Tenien sistemes de ventilació amb maquinària elèctrica i manual. Els accessos eren dos com a mínim, amb escales o rampa en ziga-zaga, per evitar la metralla i l’ona expansiva exteriors, pintats en roig per indicar que eren zona perillosa i només de pas. Estaven senyalitzats amb la paraula REFUGIO, i de vegades una fletxa, a la mateixa façana del refugi o a les parets properes, amb grans lletres majúscules en relleu, un bonic disseny del moment, estil Art Decó. Aquesta indicació encara es conserva avui, convertida en una bella icona, al carrer dels Serrans, a la plaça de Tetuán, cantó del carrer de l’Espassa i al carrer de Baix.

Ara hi ha un moviment de recuperació i posada en valor dels refugis, que són valuosos testimonis històrics, dels quals destaquem:

El refugi de l’Ajuntament
Va ser construït el 1938 amb capacitat per a 700 xiquets del centre educatiu que estava situat en un lateral del mateix edifici de l’Ajuntament. Constava de dues entrades simètriques a través d’escales i de cinc naus cobertes amb voltes rebaixades de formigó. Totes les naus disposaven de bancades d’obra perquè els xiquets s’assegueren mentre esperaven que passara el perill. Disposava de vàters i d’electricitat.
Va ser modificat en els anys 50 per a construir una cotxera; quan en els 60 es convertí en magatzem de documents perdé les bancades i patí altres modificacions. El 2016 es va recuperar i posar en valor com a llegat patrimonial de la memòria històrica de la Guerra Civil a la ciutat de València.

El refugi del carrer dels Serrans, 25
És un dels primers refugis, construït l'any 1937, abans que la ciutat fos bombardejada, amb capacitat per a 400 persones. És de planta allargada, de tres naus amb una coberta plana de formigó de més d'1,50 metres, suportada per forts pilars rectangulars. En el sostre i parets hi ha orificis per a ventilació que comuniquen amb canonades que ixen a l'exterior per una alta xemeneia conservada a la coberta. Tenia un bany al costat de l'extractor d'aire. Gran part d'aquests elements originals van desaparéixer, però l'estudi arqueològic ha permès reconstruir en la rehabilitació el seu aspecte original. També han estat recuperats als murs més de 200 dibuixos de figures humanes, de cases bombardejades, d'esquadrons d'avions de combat, d’inscripcions de noms i signatures. Té dos accessos amb escales, el del carrer dels Serrans, que conserva el rètol de REFUGIO, i el del carrer de Palomino. Després de la guerra va ser magatzem de plàtans, i posteriorment casal faller.

El refugi fabril de Bombes Gens
Durant la rehabilitació de les naus de Bombes Gens es va descobrir el refugi fet en el seu interior per als obrers de la fàbrica, que era un objectiu dels bombardejos perquè durant la guerra els seus forns van deixar de fer maquinària hidràulica i es van dedicar a construir material bèl·lic, com granades de morter.
Es va conservar quasi intacte, està format per una sala rectangular coberta amb volta de formigó, amb capacitat aproximada d'entre trenta o quaranta persones. Han pogut recuperar-se les parets pintades, amb un sòcol i una banda decorativa de línies alternes de color groc i blanc. En els murs hi ha un conjunt d’avisos o advertències als treblladors, pintats amb el tradicional blavet d’aclarir la roba blanca i amb lletres majúscules: NO FUMEU, NO ESCOPIU, o NO DEIXEU IMMUNDÍCIES. Al replà de l'entrada n’hi ha un altre, amb la indicació de no quedar-se allí perquè no era zona segura. També s'han conservat restes del sistema d'il·luminació del refugi i els orificis del sistema de ventilació. Els dos accessos estaven protegits de la possible metralla, entre l'escala i la sala es va construir una gruixuda paret de formigó de 2,30 m d'amplària que feia d'escut; en l'eixida es van col·locar dos elements amb idèntica funció de barrera: una forta columna octogonal d'1,10 m d'espessor col·locada per a detenir l'impacte d'una explosió i una placa de metall que s'encaixava en la paret. A l'interior del refugi s'exposa una de les armes fabricades en Bombes Gens, és la carcassa buida d'una granada de morter que tampoc no té l'espoleta.

El refugi escolar de l'IES Lluís Vives
La Gaseta de la República del 2 d'agost del 1938 , publicà el decret que aprovava la construcció del refugi situat en el pati, amb un pressupost de 888.763,29 pessetes. L'arquitecte municipal José Luis Testor va ser l'autor del projecte del qual s'han perdut els plànols. Només va estar en ús durant el curs de 1938-1939, per a protegir professors i alumnes de l'Institut que, malgrat la guerra, mantenien la normalitat escolar.

El refugi del Col·legi Balmes
Es va descobrir recentment durant una reforma del col·legi. Es conserva en molt bon estat, i en ell es van trobar diversos objectes de l’època, com llandes oxidades, orinals, sabates...

Els dos primer refugis són municipals i el tercer del Centre d’Art Bombes Gens. Tots tres són regularment visitables amb guia, prèvia obtenció de cita.

Acabem amb uns interessants testimonis:

Alejo Carpentier:
Per a arribar a l'amfiteatre en què se celebrava aquesta sessió, [del II Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura] havíem ascendit per l'escala principal de l'Ajuntament, situada sota una ampla cúpula
.../...
Polvoritzada per una bomba aèria, aqueixa cúpula acaba de ser reconstruïda. Encara són evidents, en els murs, en les columnes, en els marbres de les balustrades, els senyals de la formidable explosió que va deixar mig edifici a l'aire lliure.
…/…
A les vuit de la nit no queda una llum visible a València. Les tenebres més denses s'apoderen dels carrers, de les places. A Barcelona quedaven encara alguns encenedors vetllats, alguns tramvies fantasmagòrics. Ací no res... sopàrem al menjador de l'hotel, amb una temperatura africana, amb les finestres hermèticament tancades. Alguns teatres i cinemes romanen oberts, però cal saber on es troben per a concórrer a ells, perquè cap llum, cap claredat, revela la seua existència. Tots els cafès han corregut les seues cortines metàl·liques des de la posta del sol. En l'oficina de Correus, oberta fins a les dotze, els empleats es belluguen darrere de les seues finestretes envoltats en llums de vetlatori. Els pocs transeünts que es troben en els carrers es guien per mitjà de llanternes de butxaca, esporàdicament enceses en llocs on el peu pot trobar un obstacle... A partir de la mitjanit regna a València un silenci profund, silenci de ciutat sense habitants, encara que milers i milers d'evacuats de Madrid han vingut a agregar-se a la seua ja nombrosa població.
.../...
Va ser cap a les quatre de la matinada. En el mig somni precursor del despertar vaig percebre un soroll anormal, soroll que em fereix les oïdes per primera vegada. Zumzeig de motors d'aeroplans, acompanyats d'un estrany xiulit intermitent, com a notes picades d'un flautí agudíssim. Queixes de l'aire estripat per les bales dels canons antiaeris... No he comprès encara del que es tracta. De sobte, una explosió sorda, subterrània, formidable colp d'ariet en l'escorça del sòl, fa tremolar les parets de l'hotel... Sacsege Pita Rodríguez, el meu company d'habitació, que dorm com un beneït:
-Anem!... els avions!
Una explosió... Dues explosions... Ens reunim amb els altres inquilins de l'hotel, baixant precipitadament al hall. Precaució inútil, dit siga de pas, ja que el fet de refugiar-se en una planta baixa, en cas de bombardejos aeris, és resguard il·lusori. És eficaç, segons i com, en bombardejos d'artilleria, ja que els obusos cauen principalment en els pisos alts de les cases...
…/…
Alguns es miren silenciosament. Uns altres parlen de coses sense importància, amb animació excessiva, per a oblidar el rellotge intangible que compta els minuts al centre de cada pit... El sòl retruny i s'estremeix. Terratrèmol fugaç, seguit de bufetades d'aire en tots els cristalls... Aquesta ha caigut més a prop encara!...
Torna a sentir-se el refilet incisiu dels canons antiaeris. Un zumzeig de motors més ràpids, més regulars que els anteriors, irromp en la nit.
-Són els nostres!
Eixim al carrer
.../...
Els feixos lluminosos dels reflectors es creuen, s'entreteixeixen volant la nit. Una esquadrilla d'avions de caça, republicans, es dirigeix cap a la mar amb una velocitat increïble. Sona una altra explosió, més llunyana (sabrem demà que aquesta bomba ha caigut en el pati d'un hospital, ferint de nou a cinquanta ferits).
- Sembla que ja marxen.
Sonen sirenes anunciadores de pau. Els inquilins de l'hotel es dirigeixen a l'escala, per a tornar a les seues habitacions. El bombardeig ha durat hora i mitja. Ja llostreja l'alba.
Una jove ben bonica, embolicada en un quimono clar, es dirigeix a una amiga.
- Ja no és hora de dormir. I si anàrem a la platja?
La voluntat de viure recobra els seus drets, després d'aquesta excursió de Capronis vinguts de les illes Balears.

Nicolás Guillén:
El mateix dia que arribàrem a València, en fosquejar van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Bonica recepció... A Marinello i a mi ens havien instal·lat en una mateixa peça d'hotel, un hotel que estava situat en el molt valencià carrer de la Pau. Ens apressàrem a vestir-nos, perquè algú va picar a la porta mentre cridava: “¡Al refugi, al refugi!”. Quan eixírem ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, la qual cosa ens va fer pensar que el refugi s’hi trobava, com així va ser. Entràrem immediatament, i l'espectacle que se'ns va oferir no era dels més tranquil·litzadors. Sobretot cridaven dolorosament l'atenció els xiquets menors, abraçats compulsivament per les seues mares. Al cap de cert temps -en aquest cas, potser una hora- van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. En la matinada van tornar les sirenes a sonar i es va repetir l'espectacle, només que en condicions més modestes, sens dubte la gent tenia més son que a la vesprada. Mentre l'alarma va durar, es van sentir els trets de les antiaèries i, a espais regulars i profunds, les bombes feixistes.

Ricard Blasco:
València es convertí en blanc dels atacs aeris i navals dels franquistes, pagà un preu massa alt per ser capital de la República. M’han deixat un record inesborrable dos bombardejos del gener del 1938, que colpiren a migdia el centre urbà amb particular violència. El del dia 6 atenyé els voltants de la plaça de Castelar, [ara de l’Ajuntament] el del 26 l’àrea del carrer de la Pau i adjacents; òbviament no constituïen objectius militars. Encara tinc a la retina la sang de les víctimes innocents.






dimecres, 6 de juny del 2018

SANT VICENT FERRER

Sant Vicent Ferrer va nàixer a València l’any 1350 i morí a Vannes el 1419. Era
fill de Guillem Ferrer, un notari a qui se’l considera procedent de Girona, i de Gostança Miquel. Va tindre de padrins nobles i ciutadans prestigiosos, gràcies a les relacions professionals del seu pare.

El 1367 va iniciar el noviciat en l'Orde de Predicadors, completà la seua formació als convents de Barcelona, Lleida i Toulouse; tornà a València el 1378, i obtingué el grau de mestre en Teologia per la Universitat de Lleida el 1388. Va ser prior del convent de Sant Doménec, però renuncià el càrrec.

El reconeixement a la seua formació intel·lectual propicià que fes d’àrbitre en nombrosos litigis religiosos i civils. Va ser confessor de la reina Violant, esposa de Joan I i de Maria de Luna, esposa de l'infant germà de Joan I, el futur rei Martí l'Humà. Va intervindre en la unificació dels establiments docents de València en l’Estudi General. Va recomanar l’acolliment dels òrfens moriscos desvalguts en una institució que, amb el temps, esdevindria l’actual Col·legi Imperial d’Òrfens de Sant Vicent Ferrer.

Va viure el Cisma, iniciat el 1378 i acabat el 1417, una època on arribà a haver tres papes diferents. Durant un llarg temps el nostre sant va fer propaganda a favor del papa d’Avinyó, Benet XIII, l’aragonès Pedro de Luna; aquest el cridà l’any 1395 i va fer-lo el seu confessor, conseller i domèstic, omplint-lo d'honors i càrrecs pontificis. Cridat també pels jurats de València, va tornar el 1399 com a llegat papal, per tal d’obtindre suports per a Benet XIII.


Des que sant Vicent va partir d'Avinyó el 1399 es va dedicar a l'apostolat i predicació per diversos territoris d’Europa, on sempre va predicar en la seua llengua materna, el català, com ell mateix l'anomenava, en la qual era entés per tots els auditoris degut al seu miraculós do de llengües.

Viatjava precedit per la seua fama i vida de renúncia voluntària, les ciutats per on passava havien d'erigir púlpits en l'exterior dels temples, places o descampats, per tal que les multituds pogueren sentir els seus sermons, en què parlava de la imminència de la fi del món, de l'arribada de l'Anticrist i del Juí Final, induint els cristians a una nova vida de penitència per a garantir-se la salvació. Anava acompanyat de fidels o germans de penitència, que després dels sermons formaven una comitiva de flagel·lants a la qual s'unien molts dels devots locals. D’aquestes circumstàncies excepcionals li venen els sobrenoms d'Apòstol d'Europa i d’Ángel de l'Apocalipsi.

El rei Martí l'Humà va morir sense deixar descendents el 1410. El conflicte entre els possibles hereus es va resoldre al Compromís de Casp el 1412, on Sant Vicent va dur la veu cantant en bona mesura, tot seguint les consignes de Benet XIII, que volia afavorir el ric pretenent castellà Fernando el d’Antequera, esperant que li tornaria el favor amb la seua obediència com a únic papa, cosa que va fer aquest primer rei de la dinastia castellana dels Trastàmara, però... només mentre li va interessar.

El 1413 abandonà definitivament la nostra ciutat. Potser siga una llegenda, però alguns conten que ho va fer contrariat per les resistències que trobava en la seua tasca conciliatòria. En anar-se’n va dir: Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos! La tradició assegura que s’espolsà les espardenyes, perquè de València i d'alguns dels valencians no volia ni la pols. (No cal dir com estaria, si li hagués tocat viure actualment!)

Aquell mateix any 1413 desembarcà a Mallorca, on predicà a la ciutat i els pobles més importants. Del seu pas per l’illa va quedar la memòria històrica però també la popular, amb llegendes i rondalles, una de les quals, que transcrivim en la seua variant mallorquina, és idèntica a altra de València:
Com el sant feia miracles “a raig i roi” el prior del Convent de Predicadors li va dir:
Ja n’heu fet massa, de miracles. No en fareu més sense ordre meua!
El sant va obeir-lo: quan un obrer de vila va caure de la bastida, tots els presents li demanaren un miracle perquè no morís, però el sant, que ho tenia prohibit, va dir:
Atura’t una mica, i aniré a demanar l’ordre al pare prior.
El caigut quedà suspès en l’aire. Quan el sant anà al convent a demanar el permís, el prior li va respondre:
Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

A les nostres terres, Sant Vicent tractava d'evitar la influència d’altres religions que considerava pernicioses per als cristians, va ser inflexible en el seguiment de les prescripcions religioses contra jueus o musulmans, i en la imposició de signes distintius en la vestimenta, fins i tot pretenia que es convertiren voluntàriament, mitjançant predicacions -algunes vegades d’assistència obligada- i controvèrsies amb alfaquins islàmics i rabins hebreus, com la Disputa de Tortosa, del 1414.

El Concili de Constança acabà amb el Cisma quan declarà Martí V únic papa
l'11 de novembre del 1417. Abans, sant Vicent ja havia abandonat Benet XIII. Va ser ell qui, al començament del 1416, va anunciar al palau reial de Perpinyà que qui havia arribat a ser rei gràcies a Benet XIII, Ferran I d'Aragó, de la dinastia Trastàmara, havia pres la decisió de retirar l'obediència al Papa Luna.

L’anomenat antipapa es considerava l'únic legítim i com a bon aragonés es mantingué en els seus XIII, sense renunciar al papat i reclòs al castell de Peníscola, on moriria el 1422. Els tres cardenals que li quedaven nomenaren successor seu Gil Sanxis Munyoç, amb el nom de Climent VIII; aquest sí que renuncià a la tiara el 1429 i a canvi rebé una mitra, el van fer bisbe de Mallorca.

Sant Vicent va continuar la seua incansable predicació fins al 5 d'abril del 1419, quan li va sobrevindre la mort en olor de santedat, la qual ja li havia estat reconeguda en vida als llocs on predicava. Va ser soterrat en la catedral de Vannes, a Bretanya, en una tomba sobre la qual ben aviat es va erigir un altar, objecte de peregrinatge i culte popular, abans inclús que es completara el procés de canonització, en el qual es van documentar 860 miracles, molts dels quals es confonen amb la llegenda, com la rondalla abans descrita. Un dels primers actes pontificis de Calixt III, el primer papa valencià de la família Borja, va ser elevar-lo als altars el 29 de juny de 1455 acomplint, segons sembla, una profecia que a ell li havia fet el propi sant.

L'1 de febrer del 1456, el govern municipal de València, com la major part de les ciutats d'Itàlia i Catalunya, solemnitzava amb una processó general la notícia de la canonització de sant Vicent Ferrer, i quan el 1538 van arribar a València les primeres relíquies seues, ja era considerat com a un patró de la ciutat -ara l'oficial és sant Vicent Màrtir- i del regne (més tard, també de tota Europa). Les manifestacions en el seu honor es van multiplicar amb l'erecció d'altars commemoratius i festius als carrers, com la imatge del sant dins d'una fornícula que es col·locà al de la Mar el 1461. Aquests altars evolucionaren progressivament amb la col·locació de figures corpòries, com els tradicionals bults de Sant Esteve, que després van ser substituïdes per breus representacions dramàtiques infantils en la llengua del sant i de tots els valencians, que encara avui escenifiquen episodis de la seua vida i miracles; el més antic documentat és el que es va escenificar el 1598, al carrer de la Mar.

dijous, 25 de gener del 2018

EL PALAU DE PARCENT

Per dissort, el Palau de Parcent ja no existeix, el recordarem mitjançant uns fragments literaris, que combinen certa informació històrica amb els records personals. Estan trets del capítol 12, “Derrotes”, de la novel·la ESTRIBORD, d’Adolf Beltran, publicada a València l’any 2015 per Balandra Edicions. Ací els teniu:

He tractar d’imaginar-ho moltes vegades, els mossos esperant a la porta l’arribada dels carruatges, les dones abillades amb els seus millors vestits i els salons il·luminats per desenes de llànties amb candeles que el servei havia d’anar renovant. Era una nit de finals de novembre del 1829 i tota l’escena degué estar envoltada d’una atmosfera amable i protocol·lària. La festa fou en honor de Maria Cristina de Borbó, que havia de convertir-se en la quarta esposa del rei d’Espanya, Fernando VII, i supose que la ciutat la va viure amb una certa expectació. L’endemà, als mercats i les places es comentaria que els convidats havien celebrat la boda imminent d’aquella jove de pell blanca i expressius ulls foscos fins ben avançada la matinada. El Palau que en va fer d’escenari, un dels més grans de València, amb enormes salons, pati central, capella, teatre, sastreria i estables per a vint-i-cinc cavalls, havia estat residència de José Bonaparte l’estiu del 1813, quan hagué de fugir de Madrid, i s’alçava en el cor mateix de la ciutat, al bell mig d’un barri bulliciós de carrers estrets, plens d’obradors on es fabricava la seda que les dames de bona posició podien lluir en festes com la de la futura reina Maria Cristina.

El Palau del Comte de Parcent s’havia construït, seguint un estil neoclàssic bastant sobri, en ple segle XVIII, com algunes altres residències burgeses d’aquell barri encabit entre l’antic recinte musulmà i la muralla cristiana. Tot al llarg del set-cents, encoratjats per l’esplendor de la indústria de la seda, fabricants i propietaris havien alçat aquí i allà sòlids casalicis. Alguns eren autèntics palaus; la majoria, unes construccions imponents de tres plantes, amb balcons en els primer pisos i porxes ventilats per grans finestres en les sales més altes, on els telers dels mestres velluters fabricaven sedes, velluts i moarés per a mitja Europa. Sobre el laberint de carrers, carrerons i placetes, on s’havien instal·lat teixidors, cordellers, venedors de saladures, rellotgers, importadors d’espècies, platers o artesans de ventalls, van caure successivament, com autèntiques plagues bíbliques, el declivi implacable de la indústria de la seda al segle XIX i les obsessions higienistes de la renovació urbana, en el canvi de centúria, a més d’alguna guerra i catàstrofes naturals com la riuada, ja en el segle XX, però jo encara vaig conéixer el barri ple de vitalitat.

Als anys cinquanta, el Palau de Parcent havia perdut el seu glamour aristocràtic per a convertir-se en un casalot digne però circumspecte que concentrava una activitat d‘allò més diversa. Hi havia uns ultramarins; una botiga d’electrodomèstics; els locals del Cupó Pro-Cecs, des d’on cada setmana es retransmetia el sorteig per la ràdio; l’economat de la Policia Armada; una acadèmia de ball, una agència de publicitat on sembla que havia treballat l’artista Josep Renau abans de la guerra; la seu de la Junta Central Fallera durant algun temps, fet que explica la imatge un tant esvaïda en la meua memòria de ninots exposats en els amplis salons del primer pis; un lutier que arreglava violins, i els magatzems de manipulació de paper del meu pare, a la planta baixa, amb entrada, com el mateix palau, pel carrer de Villarrasa.

Situat a l’esquena de l’església de Sant Joan, just entre les cúpules imponents del Mercat Central i les Escoles Pies, el Palau de Parcent exercia una curiosa força de gravetat sobre el barri de Velluters, era com una sivella que encara mantenia units els dos sectors del centre històric oberts en canal per l’avinguda de l’Oest. La seua façana conservava una antiga elegància. Per la porta principal, que feia un arc de mig punt amb carreus bocellats, s’accedia a un gran pati, on una veïna d’una certa edat repetia el ritual diari de traure’ls menjar a una legió de gats, que s’arremolinaven al seu voltant sorgits de no se sabia on i desapareixien en acabar el ranxo. En un tres i no res, tal com havien comparegut. Jo observava de vegades les evolucions d’aquella dona vestida de negre, que es recollia els cabells amb un monyo italià i convertia, amb una gesticulació molt armoniosa, l’acció d’alimentar els felins en una autèntica coreografia.
.....
A inicis dels anys seixanta, quan pels carrer començaven a circular els primers Seat 600, en competència amb les modernes furgonetes Citroën Dos Cavalls o amb aquelles motos Vespa tan pràctiques i que tanta nosa els feien als tramvies, anava l’ajuntament de boca en boca. La intenció de completar l’avinguda de l’Oest per damunt dels carrers d’Eixarchs, de Valeriola i de la Carda, per a travessar pel mig el barri del Carme, des del carrer de Quart fins al mateix marge del Túria, despertava una sorda oposició. O no tan sorda, perquè la falla de Na Jordana va fer un full volant contra el projecte i entitats com l’Ateneu Mercantil van arribar a manifestar-s’hi públicament en contra. El propòsit municipal de completar la partició definitiva de la Ciutat Vella amb l’argument de fer més bonica València i de permetre l’entrada “d’aire pur i llum vivificadora” entre tant de carreró fosc i trist on s’ofegava el ciutadà i el proletari en “una atmosfera perpètuament viciada” ja no podia amagar la dinàmica destructora que encoratjava, de fet, l’entrada de les excavadores.
.....
De manera inevitable, un punt estratègic d’aquelles tensions era precisament el Palau de Parcent. L’ajuntament l’havia adquirit cap al 1954 amb la intenció oficial d’instal·lar-hi una sala d’audicions, el museu històric de la ciutat i altres dependències; també per acollir entitats com el Cercle de Belles Arts o el Centre de Cultura Valenciana. En la pràctica, es va convertir en un enorme calaix de sastre on ara s’ubicava un servei o una entitat com la Societat Coral el Micalet, que marxava cap a un altre local un temps després. Al final de la dècada, no obstant, la intenció municipal era desallotjar els veïns i comerciants de l’edifici perquè l’enderrocament del palau formava part de l’operació per acabar de clavar l’espasa de l’avinguda en les entranyes del centre històric. El solar, a més a més, s’havia convertit en una llepolia que els especuladors cobejaven.

Recorde el meu pare com si l’estiguera veient -sobre la taula les delicioses racions d’abadeget rebossat, vi i formatge servides a Casa Isidre-, que comentava la situació amb mitja dotzena de comerciants de rostre preocupat, mentre els xiquets féiem bullícia al voltant. Aquells homes de semblant cavil·lós acabarien plantant cara a les pressions municipals amb els instruments que tenien a l’abast. Buscaren el servei d’un bufet d’advocats i el litigi es va fer llarg i envitricollat. Fins que una nit del 1965 tot va anar pels aires.

Fou aquella nit quan el pare m’abraçà molt fort en veure el panorama, amb una tremolor de ràbia, i deixà anar un exabrupte després que vam acudir al magatzem de paper a tota pressa des de la casa del carrer del pintor Domingo, on vivíem. Enmig de la pols fantasmal que surava en l’ambient, en aquella escena il·luminada per la llum malaltissa dels fanals i envoltada de crits dels bombers i policies donant instruccions, va ser conscient que la batalla amb l’ajuntament s’acabava d’una manera ben expeditiva. Temps després, quan ja havien enderrocat el Palau de Parcent, en el solar hi van fer un jardí escarransit i un aparcament subterrani. No sé perquè, van conservar la porta amb el seu arc de mig punt però la van traslladar a la banda del carrer de Santa Teresa, on sempre ens fa pensar: “tanta porta per a tan poc jardí”. A l’extrem de la plaça que recau al Mercat Central, un bloc d’habitatges de deu plantes d’alçada, amb un aspecte d’armari o de taüt, ja fa anys que amaga el barri a la mirada dels ciutadans.

El misteri d’aquell desenllaç tan dràstic va quedar envoltat de sospites i remors, marcat a foc en la memòria familiar. Mai no s’ha sabut com va acabar d’una manera tan poc noble el Palau de Parcent, si fou un accident o un sabotatge. Ningú no oferí una explicació convincent d’aquella explosió que va somoure el barri des dels fonaments i va ferir de mort l’edifici. A casa, recordaven moltes vegades com els primers que hi arribaren, aquella nit, van trobar al mig del pati, entre les runes, el lutier que reparava violins totalment espantat sobre el llit de ferro on dormia, encara dins dels llençols. Crec que aquell home no va arribar mai a recuperar-se de l’ensurt. La senyora que donava de menjar els gats, pobra, no ho va contar.