diumenge, 24 de juliol de 2016

LA PORTA GÒTICA, O DELS APÒSTOLS, DE LA CATEDRAL


S’anomena així per les escultures dels dotze apòstols que hi figuren. La seua situació es correspon a la de l’antiga entrada de la mesquita central de la València musulmana, sobre la que es va construir la Catedral; el lloc del mihrab era l’ocupa’t per l’actual porta romànica, o de l’Almoina. Per aquesta porta gòtica fan la seua entrada solemne els nous arquebisbes de la ciutat.

Es considerava autor de la portada l’italià Nicolau d’Ancona, que treballà a la Catedral, però és improbable que fes aquesta portada d’estil francès. La seua controvertida atribució potser va ser originada perquè Sanchis Sivera va llegir en el text antic el nom francès Autun, erròniament pel lloc italià d'Ancona. Actualment es considera obra d’un taller itinerant de mestres franco-borgonyons que introduïren les maneres del gòtic francès amb els seus repertoris: característiques formals, programa iconogràfic i ornamentació, però sense la seua audàcia constructiva perquè era només la porta d'un transsepte, superposada a una fàbrica anterior semblant a la de l’Almoina, amb la limitació preexistent de l'altura de les voltes de la nau.

Es pot datar cap al primer quart del segle XIV, durant el bisbat de Ramón Gastó, promogut el 16 de novembre del 1312 i mort, probablement de pesta bubònica, el 19 de juny del 1348. El testimoniatge més antic de l'existència de la portada, trobat als llibres d’obra de la catedral, és que el 1354 ja se li va fer algun treball de reparació.

Fóra qui fos l'autor, era un mal coneixedor de la pedra del país, per tal com n'emprà una que es va degradar amb rapidesa i obligà a contínues reparacions començades a poc de la seua construcció, com ja s’ha dit. Modernament se li han fet diverses restauracions els anys 1957, 1967 i 1992.

La portada està formada per quatre arcs apuntats, units en definició, que formen una triple arquivolta, i una gran rosassa superior, les dues parts decorades amb gablets, una mena de triangles que les rematen per la part superior. Com la de l’Almoina, es projecta cap endavant, però amb els costats aixamfranats i decorats amb escultures.

Les arquivoltes estan adornades, amb catorze figuretes d'àngel, la interior; setze de sants, la central; i divuit de profetes, l’exterior, un total de quaranta-vuit figures, totes sota petits dosserets. Els arcs recolzen sobre sis pilars de secció triangular amb escultures d'apòstols també sota dosserets. Els restants sis apòstols se situen a la mateixa altura, però als costats exteriors de la porta, amb idèntics pedestals i dosserets. Al extrems de la part exterior hi ha, a la dreta, les estàtues de sant Sixt papa i el seu diaca sant Llorenç i a l'esquerra, les de sant Valeri bisbe i el seu diaca sant Vicent Màrtir, totes aquestes a l’interior de fornícules lobulades. Algunes de les escultures originals conserven vestigis de l‘antiga policromia.

En la portada figuren diversos escuts heràldics a l’interior de quadrifolis, que modernament han estat interpretats així:

En els brancals de la porta són més grans, n’hi ha sis a cada banda, els quatre superiors dels dos costats són reials, les quatre barres del casal de Barcelona; els d’avall són, l’antic de la ciutat de València, una urbs emmurallada sobre aigües, coronada pel cimbori de la catedral amb un cos només, com era al segle XIV (l’escut reial de quatre barres, que continua usant la ciutat, va ser adoptat el 1377), un bou, del bisbe Ramon Gastó, i els dos inferiors, tres marcs, del canonge Berenguer March, i un escacat, del canonge Pere Escrivà. En un quadrifoli situat per sobre dels escuts hi ha la Maria a una banda i l’Arcàngel Gabriel a l’altra, que formen una anunciació.

També hi ha altres escuts, més menuts que els anteriors, en alguns dels pilars que suporten els apòstols: Als dos costats dels segons de l’interior n’hi ha déu escuts reials, més un amb tres flors de lis i quatre pals, de l’Infant Pere d'Aragó i Anjou, fill de Jaume II, i altre amb una flor de lis, que pot ser dels canonges Pere d’Esplugues, o Jaume de Na Maura. Als quarts pilars, n`hi ha una mola de molí, del canonge Guillem Mulnar, i un ocell, o paó, potser del canonge Berenguer de Pau, els dos de l’altra banda van ser substituïts per formes buides en alguna de les restauracions.

Aquesta heràldica ajuda a recolzar la suposada cronologia del monument en la primera meitat del segle XIV, durant el llarg govern del bisbe Ramon Gastó. Un altre argument a favor de la datació proposada és el trasllat de la casa de la ciutat, de la plaça de l’Almoina a la de la Seu, on es va configurar un nou centre cívic i polític que es mantingué fins al segle XIX. En aquell moment, potser es considerà poc adequat el senzill portal romànic primitiu i es va substituir per una nova portada de la més digna categoria arquitectònica, representativa de la jerarquia de l'església catedral, al mateix temps que d'acord amb la seua situació en la plaça principal de la capital del regne.

Com a l’Almoina, el 1599, amb motiu de l’arribada a València del cos de Sant Maure, enviat pel papa Clement VIII complint la demanda del seu arquebisbe Patriarca Ribera, i per a facilitar el pas de les processons, es va suprimir el trencallums o pilar central on estava la Mare de Déu, titular de la Catedral, que dividia en dos la porta. La imatge es traslladà al timpà i es col·locà entre els àngels. Aquesta operació va ser molt complexa, perquè calgué desmuntar el timpà per a crear la nova llinda recta, i tornar a col·locar les figures sobre noves peanyes d’estil renaixentista, del moment del canvi. En incloure la Mare de Déu amb el seu fill en braços entre els vuit àngels músics que ara l'envolten, van quedar molt juntes les escultures.

Darrere del gablet que remata la part superior de la portada hi ha una galeria d’arcs apuntats o fals trifori, amb decoració de calats, a manera de claraboies, ocupats per escultures de profetes, reis o personatges de l'antic testament. Per damunt, i també rematat amb un gablet, hi ha un gran finestral rodó o rosassa, de 6.45 metres de diàmetre, amb un calat de claraboia que forma un estel de sis puntes, conegut antigament com el “Salamó”, és el símbol jueu de l’estel de David, el qual ací potser fes al·lusió a Jesús, descendent de la casa real de David.

Als costats superiors de la façana hi ha dues gàrgoles, semblants a les de l’Almoina, que representen sers fantàstics, d’anatomia combinada.

Amb motiu de les noces del rei Felipe III, celebrades a la Catedral l'abril del 1599, es van col·locar unes noves portes de fusta.

L’any 1957 l'arquitecte Alejandro Ferrant va substituir tota la claraboia de la gran rosassa, que presentava un alt grau de descomposició; quasi tots els seus vidres són nous, però sembla que encara manté alguns dels originals. Quan es va fer la substitució es va comprovar que anteriorment hi havia hagut al seu lloc una finestra vertical similar a la que hi ha sobre la Porta del Palau o de l’Almoina.

Més tard, en l’any 1992 van ser reposades als seus llocs rèpliques de les escultures dels apòstols, els originals de les quals es conserven al museu de la catedral, inaugurat recentment, l’any 2016. Però el mal estat de moltes escultures fa impossible la restauració i difícil d’identificar a quin personatge representen, fins al punt que les molt erosionades, pràcticament informes, són conegudes com els “momos”.

El Tribunal de les Aigües

Al peu de la Porta dels Apòstols es reuneix, cada dijous a les 12 del matí, el Tribunal de les Aigües, relíquia secular de l'administració de justícia corresponent al dret d'aigües de l'Horta de València, que continua una tradició mil·lenària. En l’època de dominació musulmana ja es reunia davant la porta de la mesquita principal, ara ho fa davant la porta de la catedral cristiana, que està situada al mateix lloc que l’anterior. Està constituït per un representant de cada sèquia de l’Horta; dicta sentència inapel·lable i molt respectada pels regants, i al mateix moment de la demanda. El creixement de la ciutat i l’especulació urbanística han anant reduint l’àmbit de la seua jurisdicció. Esperem que noves polítiques més humanes i respectuoses amb la història i la tradició facen que es conserve viu aquest monument històric immaterial.
                                                             
Un rellotge de sol

Hi ha un rellotge de sol a la paret del cantó de la dreta de la porta dels Apòstols, orientada al sud, que passa desapercebut perquè va perdre quasi tota la numeració horària amb el pas del temps, només queden algunes línies i el punter, anomenat gnòmon.
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada