JOAN ROÍS DE CORELLA

Joan Roís de Corella, cavaller, mestre en teologia, poeta, orador sagrat i

retrat idealitzat de Corella

traductor d’obres religioses, nasqué probablement a Gandia, el 28 de setembre de 1435, fill d’Ausias Roís de Corella i d’Aldonça Cabrera, ambdós eren membres de la petita noblesa valenciana. La seua família va estar molt relacionada, entre d’altres, amb la del poeta Ausias March. També com aquest i com el metge Jaume Roig, van fer aportacions per a la construcció del monestir de la Trinitat, del qual va ser abadessa sor Isabel de Villena, i on va professar una germana de Roís de Corella.

Crescut en un ambient culte i intel·lectual, començà a escriure als vint anys. Hi ha constància documental que als trenta-cinc, era mestre en Teologia, la qual cosa no vol dir que ja fos sacerdot. 

Va guanyar prestigi entre els homes de lletres del seu temps, Bernat Fenollar, Jaume Gassull, etc. Va mantindre un debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, malaguanyat hereu de la corona, el qual elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.

el príncep de Viana

Als seus escrits de joventut hi ha referència a nombroses aventures amoroses, com la seua relació amb Caldesa, una dama no identificada; amb Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; amb Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, amb Isabel Martines de Vera, de qui no sabem res referit al seu estat; les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir del 1473, perquè l'any següent els nasqué el primer dels seus dos fills, Estefania i Joan. 

El 30 d'agost de 1478, mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seua germana Dalfina. Va morir, el 6 d’octubre de 1497. Entre els objectes inventariats hi havia el legat de la seua biblioteca: 780 volums que foren donats als frares del convent de Sant Francesc de València, on ell tenia una cambra a la seua disposició. 

Quatre dies després de la defunció de Roís de Corella, la seua germana Dalfina, única hereua, féu donació voluntària de l'herència als fills del seu germà haguts amb Isabel Martines de Vera: Joan i Estefania Roís de Corella. Açò fa pensar que, cap als seus quaranta anys, pels voltants del 1473, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de la seua amistançada ni dels fills naturals. 

manuscrit de les seues obres

Va escriure en prosa i en vers, sobre temes profans i religiosos, amb influències d’Ovidi, Sèneca i Boccaccio, entre d’altres. Els seus texts anaven dirigits a l’alta societat valenciana i van ser molt preuats pels seus contemporanis. Malgrat això, amb el temps van caure en l’oblit i fou l'últim escriptor important de la llengua catalana fins a la Renaixença del segle XIX. 

La seua obra segueix el model aristocratitzant dels escriptors de finals del segle XV; és clau en el pas de la literatura medieval a la del renaixement; per això és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista i de l’anomenada valenciana prosa, que fa ús d’expressions ampul·loses i retòriques, resultant artificiosa, però harmònica i elegant. 

Els especialistes divideixen la seua obra en profana, considerada como a obra de joventut i en religiosa, de la seua maduresa. Se sap que va fer sermons, però no se’n conserva cap dels seus textos. Entre la profana trobem obres de caràcter mitològic i amorós, com Tragèdia de Caldesa, Parlament que s'esdevenc a casa de Bernat Mercader, i moralista o filosòfica, com Trihumfo de les dones. 

Lo Segon del Cartoixà

Va participar en el certamen poètic en honor a la Mare de Déu que originà el primer llibre imprès a València o potser a tota la península: Les trobes en lahor de la Verge Maria. També participà en l’edició del Primer del Crestià de Francesc Eiximenis (València, 1483); va traduir el Psalteri imprès a Venezia el 1490 i el Vita Christi de Ludolf de Saxònia, conegut com el Cartoixà, publicat en quatre volums a València, entre 1495 i 1500. 

Moltes de les seues relacions van ser amb jueus conversos; va col·laborar amb alguns d’ells en la traducció de la Bíblia Valenciana atribuïda a fra Bonifaci Ferrer, tots els exemplars de la qual van ser cremats per la Inquisició, que també cremà la seua traducció del Psalteri.

Acabarem amb una brevíssima mostra, en prosa i vers, de la seua obra:

LO JARDÍ DE AMOR

Ab desig de trobar a ma dolor semblant companyia, he desemparat aquest món, devallant en los trists e tenebrosos palaus de Pluto, per aquell camí que al desterrar de Troya mostrà la ínclita Sibilla; e així so arribat en aquell adolorit verger, en lo qual los devots de Venus, en contínua plor, llurs penes reconten; on viu a Mirra e a Tisbe, qui, ensemps ab Narciso, apartats dels altres, de sos mals en fort manera planyien, treballant cascú en major grau recitar llur pena...

SI EN LO MAL TEMPS

Si en lo mal temps la serena bé canta,

io dec cantar, puix dolor me turmenta

en tant extrem, que ma pensa és contenta

de presta mort; de tot l'altre s'espanta.

Mas, si voleu que davall vostra manta

muira prop vós, hauran fi mes dolors:

seré l'ocell que en llit ple de odors

mor, ja content de sa vida ser tanta.

únic full de la Bíblia Valenciana
que es salvà de la crema