L'ESGLÉSIA DEL CARME, PARRÒQUIA DE LA SANTA CREU

L'any 1842 va ser enderrocada, per ruïnosa, la parròquia de la Santa Creu, que ocupava aproximadament la plaça que ara du el mateix nom. La parroquialitat es va traslladar a la propera església de l’antic convent carmelità que havia quedat sense ús després de l’exclaustració. Ara l’església es coneix com del Carme, però la parròquia és de la Santa Creu.

L'església formava part del convent que els carmelites van fundar a València cap al 1281, encara conservat en bona part: hi ha dos claustres, un gòtic i altre renaixentista, el refetor o menjador, la sala capitular, el dormitori, l’escala barroca, etc.

L’església conventual, consagrada el 1343 sota l'advocació de la Transfiguració del Senyor, va ser objecte de millores i ampliacions: la capçalera, coberta amb volta de creueria estrellada, va ser reformada el 1555, i a la resta de la nau i la sagristia es van incorporar detalls ornamentals renaixentistes. Entre 1628 i 1655 es va renovar segons el gust barroc de l'època.

L’església actual és de planta rectangular d'una sola nau amb arcs diafragma i capelles laterals entre contraforts, coberta amb volta de canó amb llunetes. El presbiteri té incorporat el tram immediat de l’església i manté l’aspecte primitiu, de forma poligonal, amb volta de creueria. L’any 1942 José Bellver Delmás va decorar-lo amb una gran pintura inspirada en la famosa obra del Corder místic, dels Van Eick. Al centre hi ha una gran creu negra en relleu que es pot il·luminar per darrere, a la seua esquerra, l'exaltació de la Creu, amb la visió de Constantí, que va pintar-la als escuts del seus soldats i va guanyar una batalla; i a la dreta la invenció o descobriment, amb l'emperatriu Santa Helena, mare de Constantí, que identificà la creu perquè va resucitar un mort. També hi ha representats una munió de figures, de sants a una banda i de personatges històrics a l’altra, entre aquests hi ha el rei en Jaume, i els mites de l’Espanya Imperial: Colón, Isabel la Catòlica, etc., sense que manque, en primera fila i vestit de Supergeneralíssim, el dictador Franco. No cal oblidar la data de la seua realització, als inicis del seu llarg i cruel domini. Una redistribució actual del mobiliari i la decoració quasi impedeix la vista de tan edificant personatge.

En una de les capelles hi ha el Retaule de les Ànimes, sense la taula central, perduda durant la guerra civil, és  obra de Joan Sarinyena, pagada per Dorotea, filla del pintor Joan de Joanes, feligrès de l'antiga parròquia, d'on procedeix. També podem trobar una pintura del segle XV sobre tela apegada a taula, amb el tema de Crist Baró de Dolors, atribuïda al mestre de Cabanes que alguns identifiquen com a Vicent Macip, pare de Joan de Joanes; una taula antiga de Sant Roc amb angelets afegits posteriorment; un curiós llenç representant la mort de Sant Josep; una molt bona talla de la Mare de Déu atribuïda a Ignasi Vergara, i algunes altres obres estimables. Tant la nau com les capelles conserven interessants sòcols de taulells, renaixentistes o barrocs. 

El 1613 el frare arquitecte nascut a Llucena, Gaspar de Sent Martí (1574-1644) va construir la capella de la Comunió, al costat de l'epístola, amb un menut rerasagrari que conserva la decoració de l’època. Actualment la capella es cobreix amb volta de canó amb llunetes i cúpula.

Aquest mateix frare arquitecte va allargar el temple i començà les obres de la gran façana retaule, dissenyada amb un aspecte clàssic i sever, però després de la seua mort el 1644, els arquitectes barrocs Joan Baptista Vinyes i Josep Bonet van executar els cossos superiors seguint l’estètica del moment.

El primer cos, manierista, consta de sis columnes de fust estriat amb capitells d'ordre jònic sobre un sòcol, tres a cada banda de la porta, que deixen un nínxol a cada costat, actualment ocupats per les figures de Sant Simón Stok i Sant Joan de la Creu, de José Esteve Edo, obra moderna, del 1961, que no s’adiu molt bé amb la resta de magnífiques escultures barroques de la façana. Sobre la porta allindada hi ha l'escut de l'Orde del Carmel.

Al centre del segon cos, en una fornícula, hi ha la imatge de la Mare de Déu del Carme  amb el fill en braços; la flanquegen quatre columnes d'ordre compost, també sobre sòcol, que deixen lloc a altres dos nínxols amb les imatges de Santa Teresa de Jesús i Santa Magdalena de Pazzis; les tres figures són obra del magnífic escultor del segle XVIII Leonardo Julio Capuz.

Al tercer cos, o àtic, que sembla inacabat, hi ha un altre nínxol flanquejat per dues columnes salomòniques, amb una escultura de Sant Josep i el fill en braços, obra també de Leonardo Julio Capuz, datada cap al 1720.

Una recent restauració ha recuperat l'efecte decoratiu del color de les diferents pedres que s'hi utilitzaren. 

El mur a l’esquerra de la façana, al costat de la portada, pren forma arrodonida, coronat per una cúpula amb llanterna. És la capella de l’antiga imatge de la Moreneta del Carme, que ara es conserva en el Convent de l’Encarnació; actualment la capella està dedicada a la Mare de Déu del Carmel, amb accés des de la plaça i des de l'interior de l'església.

És una capella de planta oval, inspirada en el Panteó de Roma, obra realitzada entre 1774 i 1783 per Vicente Gascó i Masot, un dels introductors del neoclassicisme a València. L'interior està recobert amb marbres i estucs. Consta de dotze semi-columnes adossades, entre les quals es disposen vuit nínxols que abans allotjaven escultures, i ara estan coberts per pintures a l'oli realitzades després de la guerra civil per Manuel Diago, representen sants carmelitans: Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Andreu Corsini, Magdalena de Pazzis, Tereseta del Jesuset, Francesc de Siena, Albert de Sicília i Teresa Margarida. Sobre els nínxols hi ha deu relleus realitzats en estuc per escultors del segle XVIII, com Francisco Navarro, Pedro Juan Guisart i José Esteve Bonet, que fan referència a la tradició de la primitiva advocació de la capella, l‘anomenada Moreneta del Carme, una imatge trobada amb història semblant a la de la Mare de Déu del Puig.

La cúpula que cobreix la capella es decora amb cassetons de forma octogonal, que van disminuint de mida segons la altura, per augmentar la sensació de profunditat i llunyania.

Al retaule hi ha una imatge de la Mare de Déu del Carme, representada sense el fill, segons la tradició carmelitana; és obra de Pio Mollar, posterior a la guerra civil.

El campanar, començat per fra Gaspar de Sent Martí, va ser paralitzat a la seua mort el 1644, i es va reprendre el 1647 per Juan de Yraola i Matias Coder. Construït en pedra, té planta quadrada. A cada costat del cos de campanes hi ha un arc de mig punt flanquejat per pilastres estriades d'ordre dòric. Sobre aquest cos hi ha una balustrada amb boles i flames. El 1741 José Mínguez afegí el cupulí barroc amb teules blanques i blaves que remata la torre i el penell, que adopta la forma d'un gran àngel de bronze, conegut com "l'angelot del Carme".