MANUEL SANCHIS GUARNER, UN HOMENATGE

L’any que acaba es compleix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner (València 1911-1981). Li retem homenatge fent una brevíssima síntesi de la seua biografia:

Realitzà els estudis de Filosofia i de Dret a la Universitat de València. Després, a Madrid, al Centro de Estudios Históricos (1933-1936), fou deixeble de Menéndez Pidal, Navarro Tomás i Américo Castro.

Va ser el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), acceptades per la gran majoria d’escriptors valencians del moment.

Militar republicà

Va ser oficial de l’exèrcit de la República, per  la qual cosa participà en la Guerra Civil espanyola defensant la legalitat republicana. Per aqueixa conducta exemplar va ser represaliat durant el franquisme: passà pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins que va ser condemnat i portat a un penal de Madrid i a l'antiga presó militar de Montolivet (1939-1943). Durant el  temps d'empresonament es va dedicar a traduir de l'alemany una obra sobre l'Albufera que s'ha publicar ara per primera vegada.

Una vegada alliberat, va ser desterrat (1943-1959). Durant els setze anys que va viure a Mallorca va col.laborar amb Francesc de Borja Moll en la elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear que havia iniciat mossén Alcover.

Treballant en el Diccionari a Mallorca

Des del 1959, any que va tornar a València va viure de ser professor de francès d'institut fins que va poder regressar a la Universitat, on impartí cursos de Filologia Romànica i de Lingüística General, després va ser cap del Departament de Francés, agregat i catedràtic del Departament de Lingüística Valenciana (actual Departament de Filologia Catalana), degà de la Facultat de Filologia, director de l’Institut de Ciències de l’Educació i fundador i director de l’Institut de Filologia Valenciana.

Des del 1975 es va desencadenar contra ell i alguns altres intel·lectuals una campanya violentíssima, orquestrada com a conseqüència del seu compromís cívic. L'any 1977, va haver de dimitir de Lo Rat Penat, poc abans de ser expulsat per defensar la visió científica de la unitat de la llengua. La mencionada campanya inclogué un intent d’assalt al seu domicili i un atemptat frustrat l’any 1978, quan va rebre un paquet bomba a casa seua. Sortosament se n´adonà a temps i avisà la policía, aquesta se´n va fer càrrec i  va activar els explosius de forma controlada.

Va publicar més d’un centenar de llibres, articles i pròlegs. Així, per esmentar-ne alguns: La llengua dels valencians (1933), reeditat innombrables vegades,i que ara, quasi vuitanta anys després, se segueix venent i estudiant, Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963-1982), Renaixenca al País Valencià (1968), o Els inicis del teatre valencià modern, 1845-1874 (1980).

El 1971 l’hostilitat política franquista desatengué una petició, signada per gent molt diversa, perquè fos cronista de de la Ciutat de València, un càrrec que semblava dissenyat per a ell. L’argument va ser que el seu passat de lluitador antifeixista era l’entrebanc per a anomenar-lo.

Va Saber contestar a aquesta humiliació com ho fan els grans homes, publicà el llibre La ciutat de València, Síntesi d'Història i de Geografia urbana (1972), sense dubte, la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el va voler com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada, objecte de diverses edicions, que és quasi com la Bíblia dels que estimem la ciutat de València.

Sense deixar de banda tots els seus nombrosos i evidents mèrits cívics i acadèmics, aquesta és la raó última del nostre humil homenatge.

EL PORTAL DE QUART

El portal de Quart

El portal i les torres de Quart constitueixen una de les escasses restes que ens han arribat de l’antic recinte emmurallat de la ciutat, enderrocat a partir de 1865. Des del principi la porta de Quart, que donava al camí de Castella, fou un dels principals accessos a València, i rebé el nom del camí que a través d’ella mena a Quart de Poblet. Era també per aquest portal per on havia d’entrar a València tota la calç per a la venda a la plaça de darrere, actualment de Santa Úrsula i aleshores coneguda com de la calç,  per això també era anomenat en moltes ocasions portal de la Calç.

L’actual portal de Quart fou construït al mateix lloc on s’alçava el primitiu,  entre el 1441 i el 1460, amb intervenció de distints mestres, alguns coneguts pels seus treballs en altres monuments, com Baldomar, Pere Compte, i l’últim a participar, Pere Bonfill. Fou bastit al mateix moment en què s’aixecava la gran obra d’estil angeví del Castel Nuovo de Nàpols, que el rei Alfons el Magnànim manà construir a Guillem Sagrera.

A diferència del predomini de les torres prismàtiques del Tres-cents, els nous temps afavoriren la torre cilíndrica o semicilíndrica, de base escarpada i coronada de barbacana voladissa. No és de carreus sinó de pedra i morter, materials més econòmics, però per les seues grans dimensions les torres són impressionants.

La volta arestada sobre el pas de la porta

Les obres de fonamentació s’iniciaren el 1441, i el 1444 començà a alçar-se la fàbrica del portal, fet solemnitzat amb la col·locació d’una placa de coure, ara mutilada i de difícil lectura per la pèrdua de les lletres, que deia: A GLORIA E HONOR DE NOSTRE SENYOR I DEU JHESUS SALVADOR E SENYOR E DEL BENAVENTURAT SANT JORDI AQUEST PORTAL FON COMENÇAT A XXII DE JUNY DE L’ANY DE LA NATIVITAT DE NOSTRE SENYOR MIL CCCCXXXXIIII REGNANT LO EXCELENT REI E SENYOR N’ ALFONS REI D’ARAGÓ E DE LES DUES SICILIES: ESSENT JURATS EN PERE SERRA I MOSSEN GUILLEM DE PERTUSA, GENEROSOS, I PEDRO ANDREU, GUILLEM ZAERA, LLUIS FRIGOLA I MANUEL LLORENS, CIUTADANS.

La construcció es va fer pel sistema de l’encofrat a base de gruixuts murs de morter molt fort, que a diferència del portal de Serrans no foren coberts amb paraments de pedra sinó amb un arrebossat llis, la pedra fou reservada per als carreus que formen angles, arestes, arcs, voltes i els voladissos de l’andador que corona les torres.

Les portes definitives de fusta foren instal·lades el gener de 1489.

Detall dels batents de la porta

El 1626 es van habilitar com a presó, per a galera de les dones honrades, que fins aleshores estava a la Casa de la Confraria de Sant Narcís. Tingueren aquesta funció fins al segon setge dels francesos, el 1808.

Durant la guerra napoleònica aquest portal va sofrir el principal atac de les tropes del Mariscal Moncey, qui després d’una dura batalla hagué de retirar-se davant el foc artiller dels defensors.

El 1813 l’exèrcit s’apoderà del portal i establí la presó militar. El 1823 s’emparedaren per la seua part interior. El portal no es va tornar a la ciutat fins al 1932.

L’edifici es compon de tres cossos, que mostren voltes de creueria o de canó seguit amb generatiu d’arc apuntat, suportades per arcs faixons a les cambres del cos central i de l’interior de les torres.

Vista superior del pas de la porta

El cos central, de planta rectangular, forma el portal amb el seu trànsit, sobresortint de la línia de les torres per la seua part interior cap a la ciutat. L’estructura és pareguda en tot al portal de Serrans, amb un pis superior obert per una gran ogiva cap a l’interior i a dalt una terrassa amb ampit de pedra. Des d’allí, a través d’arcs conopials, diferents trams d’escales condueixen a l’interior, a les terrasses de les torres i al matacà que se situa entre elles.

L’arc de la porta és de mig punt, format per grans dovelles de pedra, segons és característica demostració de riquesa en els edificis de qualitat de l’època, i en la part exterior s’orna amb les armes reials i les de la ciutat esculpides en pedra. A dalt està protegit per un ample matacà emmerletat que a diferència del portal de Serrans no s’estén per les torres per a formar un camí de ronda.

Escuts del regne i de la ciutat

Les torres pròpiament dites són dos cossos d’edificació de grans dimensions i planta rectangular corbada cap a l’exterior per a produir la forma cilíndrica, amb espitlleres, algunes del típic disseny ideat per a les ballestes i posteriorment per a trets de mosquet o d’arcabús, amb forat redó sobremuntat d’una creu. Ambdues s’assenten damunt un alt basament en talús, el declivi del qual amaga el modern terraplenat del fossat. Una grossa motllura d’acusat bocell separa aquesta part del mur de cada torre, l’arrebossat llis de les quals conserva encara els senyals de l’intens bombardeig del setge de 1808. A mitjan altària als seus costats hi ha les portetes que permetien l’accés al camí de ronda de la muralla. Una altra motllura llisa separa el voladís de l’acabament compost per grossos permòdols de pedra mixtilinis o escalonats, que sostenen les llunetes o arcs rebaixats i el reconstruït mur emmerletat que les corona.

Marques d'artilleria

Cap a l’interior de la ciutat, els dos pisos de cadascuna de les torres obrin les seues estances cobertes de voltes a través de grans arcades ogivals semblants a les de les torres de Serrans, l’objectiu de les quals, segons l’opinió del professor Sanchis Guarner era impedir que la guarnició militar pogués tornar-se contra la ciutat que defensava.

Adossat a la part esquerra de la façana es conserva un parament molt curt de la muralla antiga.

Com a complement de la moderna reconstrucció, s’ha dispost una gran escala de pedra semblant a la del portal de Serrans, envoltada per una reixa de ferro.

A la banda oposada de la inscripció abans anotada, una altra diu: ALS HEROES DE LA GUERRA DE LA INDEPENDENCIA DEFENSORS DE LA CIUTAT I D’ESTES TORRES EN XXVIII DE JUNY DE MDCCCVIII, LO RAT PENAT PER A RECORD, EN LO PRIMER CENTENARI

EL CLOT, O LA PLAÇA REDONA

La plaça Redona és una de les intervencions urbanes més originals, interessants i encertades del segle XIX a la nostra ciutat. Primer batejada com a plaça Nova i després del Cid, va ser coneguda com el “Clot”, perquè el seu nivell està per sota dels carrers que l’envolten. El seu actual nom és el de plaça Redona.

És un conjunt d’edificis realitzat per Salvador Escrig, audaç urbanista dels temps de Fernando VII, sobre els solars de l’antiga pescateria, segons acord municipal del 10 d’abril del 1839.

Consta de plantes baixes comercials i tres pisos, amb doble façana, una a la trama exterior i altra a l’interior, que forma un anell de vivendes de traçat uniforme, amb balcons correguts en les dues primeres plantes.

Encara manté el seu original ús comercial, si bé especialitzat en ceràmiques, puntes o randes, tires brodades i peces de vestuari. 

El 1850, quan es va inaugurar la conducció de les aigües potables de la ciutat es va instal·lar al seu centre una font. També es va fer una coberta de fusta per a les parades que es muntaven i desmuntaven diàriament. 

Després, les parades es van fer fixes i prou lletges. Amb la restauració han desaparegut parades i coberta, i en contra del criteri de l‘arquitecte restaurador, l’ajuntament reposarà ambdós elements.